"Als Estats Units s'informa com si es tractés d'una pel·lícula"
Barbara Probst Solomon és d'aquelles persones que amb els anys aguditza el seu sentit crític així com la visió cosmopolita que caracteritza els rodamons. Aquesta periodista i escriptora nord-americana parla dels fets que l'envolten sense caure ni en el parany del discurs fàcil ni del mimetisme mediàtic. Demòcrata, jueva, defensora dels drets humans, la seva és una veu calmada que des de l'altra banda de l'Atlàntic tempera l'ambient prebèl·lic actual. Quan era jove, durant la postguerra espanyola, va protagonitzar, juntament amb Nicolás Sánchez Albornoz, Manuel Lamana i la seva compatriota Barbara Mailer, una sèrie de peripècies que va recollir en una novel·la, que després Fernando Colomo va portar a la gran pantalla sota el títol de Los años bárbaros. Ara, tot i la seva avançada edat, Probst Solomon no descarta seguir viatjant, sobretot a França i Espanya, països que coneix força bé i que espera visitar "quan el món es tranquil·litzi".
La seva veu, rovellada pel temps, sona amb força a l'altre costat del fil telefònic, ubicat a la seva mansió de Nova Yok on resideix i en la qual personatges com Manuel Vázquez Montalbán han assistit a les festes dedicades a celebrar algun aniversari de la II República. Darrerament, la ploma de Barbara Probst Solomon ha centrat bona part dels seus esforços a parlar dels fets de l'onze de setembre des de les pàgines d'El País, diari on col·labora.
Quina opinió li mereix la informació que s'està donant arran de l'atac al World Trade Center?
No és un problema que se circumscriu només als fets de l'11-S sinó que, en certa manera, el periodisme actual està barrejat amb l'espectacle. Als Estats Units, s'informa com si es tractés d'una pel·lícula. I em preocupa aquesta manera que tenim de fer les notícies, ja que tot el que es diu és molt immediat, són fets que han passat avui i tothom diu el mateix. Però el que no hi ha és
…reflexió?
Exacte. Ningú diu: "Fa un any es va dir això. I resulta que era veritat o no ho era". Tot passa avui, avui! I el que menys m'agrada són els pseudoexperts. Durant la campanya electoral en les darreres presidencials entre Gore i Bush, un parell de minuts després de finalitzar els debats entre tots dos candidats, ja apareixien aquests experts i en un moment et feien una anàlisi, nomenaven un guanyador, etc. Abans que el públic decidís per ell mateix, aquests experts ja els hi havien realitzat els comentaris pertinents. Trobo a faltar reflexió, un espai dedicat a notícies que siguin interessants i diferents de les que tothom ofereix. I quan el públic vota sobre un tema els hi diuen 'Vostès decideixen, votin sí, o no' i després donen el resultat. I francament, hi ha veus molt ignorants i el que era una notícia al final acaba convertint-se en un xou.
Ja se sap que els nord-americans són uns amants de les estadístiques.
A vegades, també demanen opinions, però és que el que jo busco és l'opinió de la gent entesa en el tema i no pas la del públic. La gent diu coses que li sembla que ha escoltat a terceres persones… No sé… a mi em sembla poc seriós.
Molta gent, sobretot de Nova York, una ciutat activa i associada a les presses, ha reconegut que els fets de l'11-S els han servit per parar-se a reflexionar sobre el que està passant. Creu que aquesta reflexió també s'ha traslladat als mitjans de comunicació?
Els mitjans de comunicació sempre ho barregen tot. Hi ha persones que han aportat unes reflexions molt serioses, però resulta que després s'acaben barrejant amb el que no ho és. Però no tot sempre és així, tot i que hi ha moltes coses que no m'agraden com la porqueria que posen per la televisió. I és una llàstima perquè Europa sempre copia el pitjor dels Estats Units. I mai pren allò que és millor.
Moltes vegades, sobretot quan la informació es converteix en espectacle, cal que hi hagi un bo i un dolent. El dolent ara sembla ser el món àrab. Creu que s'ha explicat als ciutadans nord-americans la complexitat i riquesa que hi ha darrere les imatges negatives que sovint es mostren del món àrab?
És curiós perquè a Nova York hi ha molts àrabs i amb l'excepció d'algun cas aïllat, no hi ha hagut cap atac contra la comunitat musulmana després de l'11-S. I quan la gent deia que s'havien de posar banderes jo els deia que d'acord, però que recordessin que aquestes banderes estan fabricades a la Xina i que han passat per moltes mans abans d'arribar a Nova York. De totes maneres, prefereixo les banderes, de les quals no sóc gaire partidària, que no pas les pistoles. En canvi, a Europa, s'ha pres com un acte agressiu el fet que hi haguessin tantes banderes. I no ha estat així. Si passés el mateix a la Torre Eiffel i morissin tres mil persones a París, no s'hauria acollit l'atac amb tanta tranquil·litat com als Estats Units. Hi hauria hagut moltes més repercussions. I que quedi molt clara una cosa: No és cap secret que no sóc republicana, que no he votat per Bush ni penso fer-ho, i que tinc les meves preocupacions sobre el que pot passar a l'Iraq. Però un cop dit això, lamento el continu antiamericanisme que observo com un fet quasi permanent a Europa. Em sembla que hi ha tants clixés sobre Amèrica que, tot i que és veritat que hi ha algunes coses que realment no m'agraden del meu país, no les explicaré a Europa perquè encara afegiria més confusió a l'assumpte.
I ja n'hi ha prou, no?
Sí. I com que som un país immigrant, que des de sempre ha acollit diverses religions, en certa manera ha estat més fàcil viure-hi pels àrabs immigrants perquè poden millorar econòmicament i no passen certs problemes de racisme que sí que estan ocorrent en països com França o Alemanya. Als Estats Units, tothom fa el que li dóna la gana. No diré que és perquè som millors, més aviat és que tenim un gran espai on tots som immigrants.
I com observen als europeus?
Potser ara estem més enfadats amb els europeus per l'antiamericanisme. A França, per exemple, aquest sentiment no té res a veure amb el que hi hem fet, ja que als Estats Units hi ha l'opinió que hem salvat França de dues guerres. Per això observem el seu antiamericanisme com un problema francès, d'un país que no és líder i que no destaca per la seva cultura ni a Europa ni a la resta del món.
Enveja, vaja
Per dir-ho d'alguna manera, sí. I això no és culpa nostra. I ja no parlem d'aquest antiamericanisme si aquest passa a Alemanya! A Espanya, en canvi, aquest sentiment és una mica més mixt. Tot i que tècnicament l'espanyol és més antiamericà, els nord-americans s'hi troben molt a gust a Espanya. També hi té a veure el fet que no ens poden dir que som responsables de la guerra civil. Al igual que el moviment feixista tampoc no és un invent nostre. Tot i això, reconec que des de 1953 fins als darrers anys del franquisme la política exterior nord-americana en relació a Espanya va ser molt confusa.
Els Estats Units han col·laborat amb força règims dictatorials i ara Bush es presenta com a paladí dels drets humans. I això a Europa també costa d'assumir.
S'ha de diferenciar el president, de la societat que presideix. L'europeu no fa distinció entre la societat nord-americana i els seus governants. Clinton va agradar més als europeus que no pas Bush i, en canvi, la societat nord-americana era la mateixa abans que ara. És com si jo veiés Espanya només basant-me en Aznar que, per cert, va ser molt més votat que Bush. I, a més, hi ha una contradicció: Els joves europeus volen venir als Estats Units, de la mateixa manera que vénen els àrabs, que cada cop són més. Però no es parla d'aquestes onades immigratòries perquè per a nosaltres no ha estat mai un problema com ho és, per exemple, per a França. S'estan produïnt canvis molt importants que faran que l'Oncle Sam de sobte sigui l'Oncle Juan i que un espanyol tingui un nom àrab.
Un altre tema del que ha escrit molt és el conflicte del Pròxim Orient. Tradicionalment, els mitjans de comunicació han pres postures molt diferents a totes dues bandes de l'Atlàntic. Vostè, que és jueva, ha criticat que s'estigui presentant una imatge incorrecta dels jueus.
És veritat que des dels Estats Units s'ha donat una imatge molt més proisraeliana i Europa una molt més propalestina i que nosaltres no hem donat informació suficient sobre el costat àrab. I ara no parlo com una americana, sinó com a americana i jueva. El conflicte també s'observa diferent a Espanya, on no hi ha antisemitisme perquè no hi havia jueus. A França, en canvi, és diferent perquè hi ha més jueus que a qualsevol altre país d'Europa.
També hi ha més jueus a Nova York que a tot l'estat d'Israel.
Sí, a París a Nova York hi ha molta població jueva. A Espanya, en canvi, mai he sofert antisemitisme, tot i que hi ha molta ignorància sobre el judaisme que he observat llegint els diaris espanyols.
Estem donant una imatge distorsionada?
Recordo que estava a Espanya durant la Cimera de Madrid i que els mitjans barrejaven idees actuals amb altres de l'època de la Inquisició. Israel ha comès molts errors, però mai es diu a Espanya, per exemple, que el nivell d'instrucció de la població palestina d'Israel és d'un 97 %, quan a la resta del món àrab amb prou feines supera el 50 % o que Israel és l'únic país on les dones àrabs poden votar.
Però no hi ha pau.
Perquè tot això no evita certs problemes ni que no hi hagi certs aspectes que Israel hauria de canviar. Però no es pot explicar el conflicte presentant uns com sants i uns altres com diables. I el fet que Espanya hagi estat molt antiisraeliana no ha ajudat gaire als palestins, perquè els pot haver donat la impressió que en el futur poden aconseguir el seu paradís i que Israel no existirà.
No voldria acabar sense parlar de la pel·lícula 'Los años bárbaros' on es relata una història en la qual vostè va veure's implicada?
Anys enrere, Hollywood ja m'havia demanat de fer una pel·lícula sobre el tema i els havia dit que no per por que fessin un producte molt poc històric. Tant jo com la família de Paco Benet vàrem estar molt tristos amb el film. No va ser una pel·lícula molt bona, tenia poc a veure amb la realitat i donava la imatge que dues noies idiotes nord-americanes haurien pogut salvar Espanya. I això, en la meva opinió, és un insult a la resistència espanyola.
L'escriptora i periodista nord-americana Barbara Probst Solomon (Nova York, 1924) va combinar els seus estudis de filosofia entre la Universitat de Columbia i la Sorbona de París. Els seus assaigs han estat publicats al The New York Times, The New Yorker Review of Books, Vogue, Harper's, The Washington Post i The New Republic, entre altres. A Espanya col·labora habitualmet amb El País i s'hi poden trobar algunes de les seves obres com Vuelos cortos (Anagrama) i Los felices cuarenta (Seix Barral). És responsable de l'editorial independent Great Marsh Press i dirigeix la revista literària The reading room.